El repte de preparar-se per viure i viure a la vegada.

Els humans som de les espècies socials que necessitem més temps per incorporar-nos plenament al grup dels adults. En part per simple biologia, però sobretot, per la complexitat i extensió de l’aprenentatge cultural que ens identifica.

Així, a mesura que l’esperança de vida s’ha allargat, la tecnologia s’ha desenvolupat oferint excedents importants; i els coneixements i descobriments científics i tècnics se succeeixen cada cop de forma més accelerada; la història de l’educació resulta tan expansiva que ara ja hem assumit que és imprescindible un aprenentatge continu al llarg de la vida, primer en l’àmbit laboral i professional, però després en tots els altres àmbits personals, familiars i polítics.

S’ha trastocat profundament l’ancestral esquema biològic i cultural de preparar-se per viure i, un cop assolida la preparació adequada, viure plenament d’acord amb els paràmetres socials i polítics de la comunitat a la qual es pertanyia i de la qual s’havia après. Però aquest trastorn profund dirigit principalment per l’afany de lucre i de poder, pels seus mercats respectius en els quals es dinamitzen les necessitats materials de tot ordre de la població, no s’ha produït de forma prou harmònica en molts aspectes, i en general no estem massa preparats per viure en una societat que és alhora solidària però també competitiva i jeràrquica, i a la vegada continuar preparant-nos per continuar vivint, que vol dir molt sovint mantenir el lloc social aconseguit.

L’obediència, imprescindible en tot aprenentatge, emmarca la jerarquització.

Sense l’autoritat reconeguda d’un mestre, que per ser-ho òbviament ha de tenir uns coneixements transmissibles desconeguts pels deixebles i d’alguna forma vàlids; sense una determinada obediència, doncs, no hi ha aprenentatge socialitzat possible, i així és que sense ella era, i ho continua essent i ho serà, impossible la incorporació a la societat adulta en què s’espera i exigeix una infinitud d’aprenentatges que no estan a l’abast de la vida aïllada de ningú. Sense haver practicat uns graus més o menys intensos d’obediència no hi ha cap societat humana, i, per tant, és l’obediència, a més d’una necessitat, una virtut?

El judici, impecablement escrupolós amb els drets de defensa de l’acusat i extraordinàriament didàctic en la seva publicitat i transparència pública, que els israelites van celebrar a Jerusalem per dirimir les responsabilitats criminals d’Adolf Eichmann en l’Holocaust del poble jueu, des d’abril del 1961 fins a la sentència de mort del 15 de desembre del mateix any, és una contundent resposta a aquesta qüestió que va més enllà de tot pensament. Simplement, cal citar el nucli de la defensa del tinent-coronel de la Schutzstaffel (les SS), l’expert nazi de la qüestió jueva que va dirigir amb eficiència els mecanismes d’extermini que significaren uns sis milions de morts. En l’apel·lació que va fer contra la sentència de mort a la Cort Suprema israelita -que a la fi la va confirmar de forma que van penjar el criminal nazi el 31 de maig del 1962-, es diu: “Tota la meva culpabilitat resideix en la meva obediència, en la meva observança de la disciplina i de les meves obligacions militars en temps de guerra, del meu jurament de lleialtat, que havia prestat tant en la meva condició de soldat com de funcionari…”

Malgrat que després d’aquesta ensenyança històrica de l’horror inhumà administrat des de la banalitat del mal, com va remarcar la pensadora i periodista jueva Hanna Arendt, ningú nega obertament que cal limitar l’obediència amb precisió i que les responsabilitats personals de cadascú no es poden diluir amb el pretext del sotmetiment a l’autoritat, la realitat és que encara el poder establert en fa un ús oportunista molt més sovint del que és just i prudent per manca de fortalesa i temprança, i que la perversitat que se’n deriva l’admet acríticament la majoria de la població, com va demostrar en aquell mateix moment, tres mesos després del judici, el psicòleg de la Yale University, Stanley Milgram, amb el seu experiment del rol de l’administrador del càstig per delegació d’una autoritat considerada legítima. En “Els perills de l’obediència” exposa les conclusions del seu experiment: “La tenaç autoritat es va imposar als forts imperatius morals dels participants de fer mal a altres i, amb els crits de les víctimes ressonant a les seves oïdes, l’autoritat subjugava amb la freqüència més gran. L’extrema bona voluntat dels adults d’acceptar quasi qualsevol instigació ordenada per l’autoritat constitueix el principal descobriment de l’estudi.”

En general, doncs, la realitat social heretada és un mecanisme que compleix l’esquema següent:

  1. Els humans per sobreviure han de ser dòcils durant molts anys, per assolir exitosament aprenentatges complexos sense els quals moririen o, en el millor dels casos, ocuparien els nivells més baixos de la jerarquia social.
  2. Un cop s’incorpora una persona al grup dels adults, que és persona justament pels aprenentatges rebuts, assimilats i reconeguts socialment com a ésser humà desenvolupat que és, l’estructura jeràrquica de la societat, ara plenament política -és a dir relativa al govern col·lectiu d’una població d’una determinada àrea geogràfica-, la continua condicionant notablement, amb la qual cosa les estructures familiars i escolars no desapareixen, i es repliquen amb variacions en altres àmbits on se li reconeixen responsabilitats majors, però no absolutes: simplement conviuen, per tant, amb les de les corresponents a les accions derivades de la seva lliure voluntat individual i se li exigeix lleialtat i obediència vers un conjunt d’institucions i valors.
  3. La cohesió social i la pervivència cultural i del govern d’una població d’una àrea geogràfica concreta depenen sobre manera de la capacitat inclusiva del sistema a partir d’un procés on l’obediència, i el gregarisme que genera, és una conducta que poleix, ordena i canalitza la competitivitat dins del mateix grup, en la lluita pel reconeixement i l’ascens o manteniment en la jerarquia social de cada una de les persones.

Resulta evident que la comprensió d’aquest mecanisme social i els seus riscos ha de ser un dels pilars fonamentals de l’educació cívica, i que en la valoració dels estàndards de qualitat hauria d’incorporar-se aquesta matèria sociològica i política, i vetllar pel nivell de coneixement i aprenentatge assolit per la població. El Monitor de l’Educació i Formació de la UE del 2021 s’hi aproxima quan es planteja avaluar “la satisfacció vital dels estudiants i la seva preparació en els mecanismes psicològics per encarar l’aprenentatge al llarg de la vida, i perquè els individus portin una vida significativa. Estableixen les bases per a l’autoconsciència, la construcció de relacions i la formació de resiliència.” Però de moment no hi ha dades concretes sobre aquest particular.

I si per no repetir els errors del passat es defensa la importància del coneixement de l’estructura subjectiva del comportament polític per part de les noves generacions, no es pot oblidar que el mateix sistema polític ha de fer-ne pedagogia entre la població adulta a través dels seus discursos i la seva incidència en els mitjans de comunicació.

Fins ara, com a reflex de la lluita pel domini i control dels mercats globals, l’apropiació ideològica, i dels seus mitjans de propaganda enfrontats, de la denúncia dels totalitarismes i dels horrors de la guerra ha aigualit i aprimat els debats sobre la necessitat de renovar alguns aspectes dels mecanismes socials històrics pels quals les persones s’incorporen plenament a la vida social i pública. Com els esdeveniments diaris ens ho indiquen, una gran majoria de la població mundial pot ser arrossegada a repetir-ne els errors, per incompetència de la política global i de la local.

Els deures: la moral i les obligacions individuals i col·lectives.

Un cop proposada una obligació i unes fites universals per a una bona política, resulta necessari fer-ne una anàlisi àmplia tant per afinar-ne els continguts, com per facilitar-ne la crítica i el seu compliment.

L’atenció clàssica sobre el fenomen polític es va centrar en l’exposició de realitats diferents de govern de comunitats humanes en els seus respectius i concrets territoris, en indagar sobre el seu origen, la seva història, la seva organització i les interaccions institucionals que s’hi donaven. Fins a l’eclosió dels totalitarismes del segle XX, no gaudí de gaires consideracions especials l’anàlisi de les estructures subjectives del poder, que hem assajat de definir, acotar i comprendre a través de considerar l’obediència no com una virtut individual, sinó com un conducte que tant pot ser una eina social útil per a la pervivència de tota societat i la seva cultura en una geografia determinada, com l’instrument de la tirania i de la deshumanització més abjecta.

Nicolau Maquiavel, en la seva obra “El Príncep”, va ser el primer que encetà l’exposició de la naturalesa humana en relació amb el poder a fi de donar consells pràctics i exitosos per al manteniment i l’augment del poder en mans de la més alta jerarquia social. Com que es tracta de triomfar entre la població, que pel seu natural sempre es deixa enlluernar per l’aparença i l’èxit, justament són imprescindibles uns determinats i oportuns enganys i certes disfresses per aconseguir crear un estat de coses en el qual “Tothom veurà el que sembles, pocs s’adonaran del que ets, i aquests pocs no gosaran oposar-se a l’opinió de la majoria que tingui el poder de l’estat que els defensa: en les accions de tots els homes, i sobretot dels prínceps, on no hi ha tribunal d’apel·lació, es mira el fi.” Els totalitarismes posaren en evidència que en les societats industrials aquest pragmatisme finalista i immoral, i el seu cínic i fals aparell de propaganda que l’acompanya, era el mètode més segur per a la mort, la destrucció i el dolor a gran escala.

La fama de Maquiavel es fonamenta quasi exclusivament en aquesta obra instrumental de l’autoritat, però el seu pensament polític era molt més ampli i de major profunditat, i en els seus diferents “Discorsi”, en diverses ocasions, defineix la República com “un viure civil i polític” adequat pels períodes històrics no convulsos en els que era possible un govern en llibertat, en contraposició als governs principescs adequats als moments de crisis per salvar o crear estats. Aquest maquiavèl·lic pensament polític preocupat per la llibertat, que no acostuma a arribar al comú coneixement de la població, és continuació de la tradició aristotèlica crítica amb les propostes de Plató que es proposa com a fita ideal la “unitat” de la ciutat per sobre de les divisions. Aristòtil, en la seva Política, en el segon llibre dels que la componen, exposa amb agudesa: “existeix un punt en el qual una ciutat, en l’avançar vers la unitat, deixarà de ser una ciutat i estarà molt a prop de perdre la seva essència esdevenint una ciutat pitjor. És com si es volgués convertir l’harmonia a un sol so, o reduir un tema a un sol compàs. La veritat és que la ciutat és una agregació de molts membres.” Per Aristòtil la política és una possible solució al problema de l’ordre social, en la que l’ordenació consisteix a escoltar tots els grups de la ciutat amb el propòsit de conciliar-los el màxim possible, donar-los-hi una posició legal i una sensació de seguretat, així com uns mitjans d’expressió clars i intangibles en els quals els grups parlin entre si lliurement, de forma que per separat i conjuntament aportin la seva contribució positiva a l’objectiu general del govern, que és el manteniment de l’ordre, en el qual es reconeix i empara la llibertat. En definitiva, un procés de conciliació deliberada en llibertat que és radicalment diferent de la tirania, l’oligarquia, la monarquia, la dictadura, el despotisme i el totalitarisme, en els quals no es dona la pràctica genuïna de la política per manca de llibertat.

Si analitzem la societat internacional de l’inici de la tercera dècada del segle XXI, seixanta anys després del judici a Eichmann, més enllà de les aparences turístiques, dels interessos de les majories properes als poders més efectius, i dels èxits relatius del consumisme malgrat el rosari de crisis econòmiques i polítiques permanents -agreujades per la pandèmia i la guerra d’Ucraïna-es pot afirmar rotundament que els aprenentatges de les guerres mundials són absolutament negligits. Com s’expliquen sinó la fusió del comunisme totalitarista xinès amb el capitalisme industrial neoliberal adobat des dels EUA i la UE?, o la rampant extrema dreta partidària dels mecanismes autoritaris més extrems, que arreu de les democràcies avançades omple el buit polític creat per la deserció de la socialdemocràcia i el liberalisme humanista?, o la involució generalitzada en el respecte dels drets humans i de les llibertats col·lectives i individuals perquè posen en qüestió l’estructura de poder mundial i les seves rèpliques locals?

El sociòleg alemany Max Weber va definir la “dominació” com “l’oportunitat de trobar en determinades persones una obediència per a determinades ordres”. Aquesta definició complementa la realitat de la relació dels humans amb el poder establert, i tornant al principi d’aquest escrit, ens permet afirmar que en la societat actual la política és l’art de crear, en una àrea geogràfica concreta, amb solvència i llibertat, i per a la més extensa majoria de la seva població, una oportunitat per viure dignament i responsable, i al mateix temps per a la preparació pel viure posterior. Vegem-ho.

L’escola de sociologia política de Marburg posà en evidència, a finals de la dècada dels seixanta del segle passat, que les formes socials, de manera similar als fets històrics, són també creacions humanes, si bé caracteritzades tant per la independència que assoleixen dels seus creadors i, en part també, de les necessitats i interessos de les persones que viuen dins dels seus marcs, doncs “essencialment són instruments per a l’exercici del poder sobre altres persones“, com que alhora necessiten per perviure aconseguir que aquestes persones les considerin com una propietat col·lectiva valorada positivament. Avui l’associació de la burocràcia i els polítics professionals, consolidada com una part de l’oligarquia, estan portant a l’extrem aquelles lleis aprofitant la debilitat de les organitzacions de masses, perquè tot continuant una tasca propagandista que obtingui certa acceptació entre la població, per a ells és suficient que la valoració negativa que generen i que no es proposen corregir, sigui percebuda amb una intensitat prou lleu en la que el balanç dels avantatges i els riscos dels canvis profunds, inclosos els derivats de la coerció de l’estat, immobilitzi els col·lectius discrepants creixents.

No és cap novetat ni la indiferència política, ni el rebuig fastiguejat de la política de bona part de la població. Inclusivament, la política dins d’estructures més o menys democràtiques, resulta molt poc atractiva quan existeixen excessos a favor de determinats estaments, es normalitzen les seves incoherències, els enganys, els falsos debats i l’atmosfera política resulta irrespirable pel soroll de la propaganda. Com preveu Maquiavel, objectivament són força suportables pel sistema més o menys corromput tant aquesta indiferència com aquest rebuig, sempre que estiguin desorganitzats i que els seus detentors no tinguin la percepció, real o no, de què perilla greument el seu sistema de vida. Són expressions de la resignació obedient, que no per ser forçosa posa en perill els mecanismes de pervivència del sistema abans assenyalats. La indiferència i el rebuig de la política aïllen les persones i desfan dimensions socials de la importància més gran perquè la banalitat del mal -entesa com la seva administració acrítica, irreflexiva i despersonalitzada- i els horrors dels totalitarismes troben camí franc per tornar a canviar les disposicions subjectives de la població a favor dels seus objectius simplistes, darwinistes i deshumanitzats. El cinisme de les oligarquies usurpadores del discurs de la llibertat és l’avantsala dels nous totalitarismes.

Així és que la solvència política per descomptat que ha d’incloure el principi finalista del pragmatisme suficient per a l’èxit, però no pot deixar de servir a uns deures i propòsits de convivència que tant coincideixin amb les disposicions subjectives dels membres de l’estructura política com en refermin el coneixement, la consciència i la responsabilitat, i usar unes formes de capteniment que no les degradin enfront de la cultura política dominant: ha de vetllar, sense cedir mai, pel manteniment de mitjans de comunicació lliures, a mà de tothom i de tots els grups.

Per tant, a fi de no donar cap possibilitat al totalitarisme i els seus crims, per simple raó de supervivència personal i col·lectiva, la solvència política, a més de les característiques assenyalades, té també imperiosament la necessitat d’esperonar la reflexió, l’empatia i la capacitat de responsabilitat personal, així com mobilitzar la població per defensar i millorar els mecanismes dels debats públics, fer-los més participatius, més crítics i més respectuosos dels adversaris, més transparents i documentats i, per tant, més alliberadors i solidaris, a fi d’explicar i practicar que és imprescindible, des del coneixement i la consciència de la realitat històrica, l’establiment d’acords sobre aquestes eines col·lectives d’equilibri d’interessos complexos, més enllà de les ideologies, de les identificacions nacionals, dels avantatges de la incorporació de les millores tecnològiques i de la gestió més eficient, de les simpaties per uns o per uns altres, o dels somnis més o menys utòpics i allunyats del repte del viure i de preparar-se pel viure.

La política solvent amb tots els seus compromisos, esdevé així un deure moral, una obligació personal i de grup que ha d’acabar essent una obligació col·lectiva que cohesioni les diferents generacions, coetànies i futures, i els interessos de la població d’una àrea geogràfica determinada. Les jerarquies socials s’han de definir en funció del compromís personal i les habilitats per a fer realitat projectes solvents, que en realitat siguin la més àmplia suma possible dels diferents projectes que defineixen tota societat complexa i emprenedora.

La possible desobediència organitzada és la garantia dels drets i llibertats.

Per aconseguir un sistema polític solvent com el que s’ha definit, cal ampliar els valors socials heretats i establir-ne una jerarquia diferent. En l’educació, la imaginació i la capacitat de diàleg, de proposar compromisos, de compatibilitzar projectes diferents dins d’un projecte global, han de ser qualitats més principals a promoure que la docilitat i l’obediència, que la memòria o les matemàtiques i els coneixements enciclopèdics, que no fan nosa però són insuficients. En la vida adulta, la fidelitat i la lleialtat han d’anar més enllà del compromís personal amb els de major rang o amb els símbols de la col·lectivitat interpretats i significats per referents mítics: ho han de ser també envers les condicions imprescindibles per al desenvolupament solvent de la política. En les societats que tinguin una certa experiència democràtica, a no ser que hi hagi una percepció entre grups especialment sensibles, de destrucció de l’estat o de la comunitat que avali una rebel·lió violenta, l’autoritarisme per conquerir el poder no es presenta com a tal, per la qual cosa resulta imprescindible que la població, una part significativa d’aquesta, tingui prou agudesa conceptual per reconèixer quan les jerarquies socials es decanten per transformar les institucions polítiques en una carcassa buida de continguts significatius i rellevants, en un contenidor de mecanismes coercitius que sempre acaba servint els interessos de l’oligarquia i dels seus servents, de l’associació cínica de la burocràcia amb els polítics dominants de les formalitats desviades dels seus objectius de salvaguarda de drets dispars i contradictoris.

Sense llibertats i drets no és possible cap política solvent com la definida. Els tecnòcrates, encara que no siguin funcionaris, sovint consideren tota participació pública i negociació entre grups amb interessos divergents com un llast inútil pels projectes que des de la seva posició suposadament més enlairada defensen, i aquella afirmació sobre les llibertats i els drets, a partir d’un nivell d’apoderament real de la població, els resulta incomprensible, paralitzant i xocant. Des d’aquesta mancança de cultura política, malgrat els reconeixements acadèmics que ostenten, amb la seva influència creen un estat d’opinió a favor d’un dissimulat despotisme il·lustrat fill del platonisme: els debats, si és el cas, s’han de celebrar en cenacles d’experts, a portes tancades, que per descomptat han de disposar de fons públics. I no; com hem justificat més amunt, el debat públic en tot allò que incideix en els interessos generals no és cap entrebanc, ans al contrari, una font de vivificació i estímul col·lectiu i, per tant, no és una concessió des del poder resultat d’una suposada debilitat institucional: la debilitat és no tenir el coratge i la seguretat de disposar d’una argumentació convincent per a comparèixer-hi, ja que sense el debat públic diriment, ben segur, les seves propostes acabaran essent utilitzades oportunament pels oligarques en favor dels seus interessos particulars, i es generaran oposicions més o menys actives i àmplies contra les propostes tecnocràtiques. Aquesta cultura tecnocràtica més estesa del que podria semblar, dins la qual molt sovint en les democràcies amb poca tradició es pot incloure la milícia, la policia i la judicatura, com és el cas del “Reyno de España”, és resultat tant dels paràmetres socials en els quals es desenvoluparen els totalitarismes, com del rebuig de la política insolvent que es fonamenta en la visceralitat més que en la reflexió, el coneixement i el rigor. Per al desplegament exitós de processos polítics solvents cal incorporar-hi els qui són competents en diferents matèries, rescatant-los de la tecnocràcia, reconvertir-los en activistes en favor dels seus projectes i propostes -el cas dels militars i policies i la judicatura, al ser especialment sensible perquè és un dels poders de l’estat, ha de ser expressament exclòs i substituït en les seves aportacions pels experts rellevants en les institucions acadèmiques-, i oferir els debats que ja es donen entre ells a l’opinió pública, de forma que els ciutadans n’incorporin als seus coneixements cívics els conceptes essencials.

Però la celebració de debats responsables i fonamentats sobre qüestions socialment importants i l’organització d’un moviment per a la participació i la millora del sistema polític, no és sempre suficient davant del front d’interessos associats per impedir justament la pèrdua de les posicions de privilegi aconseguides com a resultat d’inèrcies històriques i mecanismes socials de denominació de llarguíssima tradició. Com tampoc no ho és cap victòria electoral quan preveient-la, utilitzant il·legalment les mateixes estructures de l’estat i el domini dels mitjans de comunicació, han bastit tallafocs dins de les mateixes organitzacions polítiques que s’han postulat per introduir canvis crucials que erosionarien els interessos dels oligarques.

Quan seguint el famós consell maquiavèl·lic, els sistemes constitucionals han estat dissenyats com a instruments d’engany i disfressa per mantenir el poder del príncep i la seva cort d’interessats, no hi ha cap garantia davant la deriva del sistema polític vers l’autoritarisme i el totalitarisme, que es presentaran, si els convé, com a respostes legítimes i democràtiques al moviment emancipador atrapat en el parany constitucional parat expressament i a consciència.

El moviment per a una política solvent al servei de la població, com més potent sigui, més accelerarà la concentració del poder oligàrquic, i els fraus democràtics dels poders efectius seran cada cop més descarnats i descarats, menys dissimulats, i l’engany i les disfresses resultaran cada cop menys eficaços per mantenir una majoria de la població en una opinió favorable. És un escenari de guerra soterrada i combat obert entre les fidelitats i lleialtats limitades a les jerarquies socials heretades del mecanisme tradicional, que compta amb tot l’aparell repressor de l’estat, i els nous valors de la lleialtat a la llibertat política rellevant socialment, fonamentada en el coneixement, la reflexió i la responsabilitat cívica, imprescindibles per evitar la banalitat del mal i els excessos criminals de l’autoritarisme. És un combat que ofereix la possibilitat d’exposar i justificar, davant l’opinió pública, els valors emancipadors necessaris per al viure digne d’avui i poder preparar-se al mateix temps per al viure del futur.

És possible la política de conciliació en aquest escenari de lluita en el que els qui ostenten tot l’armament i la força material de l’estat amenacen d’utilitzar-lo sense contemplacions des d’un escassíssim fonament moral? Ja ho hem dirimit; la política conciliadora, per a ser una política solvent, necessita escenaris de llibertat, de debat sense condicions, de reconeixement de drets individuals i col·lectius i, per tant, la resposta és que qualsevol oferta de suposat diàleg i debat en aquestes condicions de total desigualtat, és inacceptable per simple coherència política, sense la qual no hi ha política solvent i emancipadora. Acceptar-ho és caure en un nou parany.

El concepte de desobediència fa referència al sistema social tradicional imperant, però no per això deixa de ser rellevant, sinó tot el contrari. És la pedra de toc de la victòria de la política solvent sobre la falsa política de l’aparença i de l’engany. Quan la desobediència és organitzada, resultat d’un moviment polític solvent que ha aprofitat totes les fissures del sistema per a dur a terme lliurement debats, consultes i votacions, com és una part del procés independentista de la Catalunya autònoma, ha de superar la desobediència individual malgrat el seu alt valor cívic testimonial, per passar a esdevenir una acció imparable de sobirania. A tal efecte ha de corregir els errors comesos, especialment per la manca de continuïtat de les iniciatives en curs, a còpia d’intensificar i accelerar els debats que la proximitat d’un procés constituent precisa en una política solvent, multiplicar les consultes i les votacions i ser capaç, després dels corresponents debats públics, d’establir acords i conciliacions a tot nivell que entraran en funcionament un cop la contínua desobediència general enderroqui el sistema social tradicional i conservador.

Avui tot procés emancipador i constituent, té la sort i la responsabilitat d’incorporar les correccions en el mecanisme social tradicional, a fi de garantir un sistema de llibertats i drets individuals i col·lectius intangibles, en el qual la política solvent sigui una pràctica habitual i un valor cultural col·lectiu que gaudeixi de l’estima social més gran. A tal efecte la nova sobirania ha de recollir el dret a la desobediència a les jerarquies socials del sistema tradicional; dret fonamentat en la lleialtat i fidelitat en els continguts de la política solvent, en la defensa de la llibertat, i dels drets individuals i col·lectius.

El sistema formalment democràtic però buit de contingut, coartada dels tirans.

Expressament, en el curs d’aquest article no s’ha apel·lat a la democràcia perquè és un concepte nebulós que, des de fa més de cent anys, s’ha utilitzat per defensar les més variades i contradictòries pràctiques polítiques.

Expressament, s’ha fet una anàlisi i defensa de les pràctiques polítiques bàsiques sense les quals no es pot parlar, sense enganys ni disfresses interessades, de l’existència de la llibertat i dels drets individuals i col·lectius. Per més autoproclamacions democràtiques que la propaganda repeteixi sense superar mai un marc de debats restringit, controlat i tutelat; per més que la comunitat internacional no hi posi objeccions efectives, qualsevol sistema en què no sigui possible i efectiva per al govern i l’ordre social, la pràctica política solvent aquí defensada, és un artefacte fraudulent i enganyós al servei de la tirania que espera l’ocasió per acréixer el seu poder.

Amb les ensenyances derivades de l’existència i pervivència del totalitarisme, de les seves pràctiques deshumanitzadores en nom de qualsevol ideal més o menys satisfactori, per a garantir la llibertat i els drets individuals i col·lectius, i en especial el de les minories, reconegudes expressament com a tals o no, no n’hi ha prou amb l’existència d’aparents o imperfectes divisions de poders, de sistemes judicials formals en els quals tenen escassa o nul·la transcendència els ciutadans, d’eleccions amb concurrència de partits més o menys permeables als interessos de la població, d’empreses periodístiques diverses més o menys dependents dels pressupostos públics, de constitucions formalment acceptables que després seran aplicades a conveniència dels poders conservadors.

I sense la garantia de les llibertats i els drets intangibles, cap comunitat té garantida la seva continuïtat històrica, la pervivència del seu llegat cultural. 

La garantia de la llibertat i els drets que l’acompanyen solament la podem trobar en la pràctica generalitzada de les activitats cíviques responsables i fonamentades de la política solvent.

 

Antoni Maria Gavarró i Ferrer
De la candidatura municipal “Santa Coloma de Cervelló per la República (JxCat)
Santa Coloma de Cervelló per la República (JxC). Setembre /2022.