No és possible la llibertat sense reconeixement social que atorgui igualtat en els drets i obligui a la fraternitat en els deures col·lectius.

Sobre l’imperatiu de la llibertat.

A la seva obra “Anatomia de la por”, un tractat sobre el “coratge”, el pensador espanyol José Antonio Marina Torres defineix la humanitat com “un projecte d’alliberament que brota d’uns mecanismes neuronals, un projecte valent que neix d’una naturalesa covarda”La humanitat és un projecte valent que neix d’una naturalesa covarda.

La història de la indagació sobre la naturalesa humana ofereix un ampli ventall de característiques rellevants, entre les quals la por que, òbviament, no és en absolut exclusiva de la nostra espècie; inclús no ho és el projecte valent nascut d’una naturalesa covarda, perquè l’animaló més poruc -alguns diuen que és l’home- té l’impuls vital natural de sobreviure i perpetuar-se, i sense un cert grau de valentia no és possible acomplir-los. El que ens caracteritza és, doncs, seguint aquest apotegma, el projecte d’alliberament relatiu a la por, que ens obliga a definir què és la llibertat: propòsit i fita sempre inabastable en termes absoluts, una paraula que transcendeix tota experiència; la qual cosa ens defineix amb les limitacions de tota classe que la condicionen.

La humanitat és un projecte valent que neix d’una naturalesa covarda.

Repassem, però, abans, l’imperatiu de la llibertat que ha de ser el nord de la humanitat. Els totalitarismes que es crearen en el segle XX, alguns dels quals tenen avui continuïtat -com és el cas de la República Popular de la Xina o de la República Popular Democràtica de Corea-, significaren i encara signifiquen ara, i es proposen significar en el futur, la transformació dels individus humans en peces intercanviables d’una organització piramidal al servei d’un projecte social de naturalesa dogmàtica en el sentit que no admet ni crítica ni debat. L’execució del projecte és tant, i tan important, que res el pot aturar, tot i l’opacitat concreta del sistema en el seu conjunt i la nebulosa última dels seus postulats; per la qual cosa els individus enquadrats dins, per sobreviure, estan sotmesos a una obediència cega als desitjos de l’organització totalment supeditada a les ordres explícites o suposades del líder suprem, i en un escenari de terror i incerteses, sense cap control ni altra consideració, segons el lloc que ocupin cometran les atrocitats més inhumanes que hom es pugui imaginar.

Els totalitarismes es consoliden gràcies als mecanismes ancestrals del prestigi de l’autoritat i a la normalització dels seus abusos de poder. I es combaten amb l’exercici intensiu i extensiu dels drets i les llibertats individuals.

Tal com han posat en evidència els analistes de les experiències totalitàries sud-americanes èmules de les europees derrotades en la Segona Guerra Mundial i de les característiques de les similars del sistema soviètic, sense cap llibertat i sota els escuts de la normalitat habitual, de l’ancestral autoritat de la llei i del lideratge messiànic irracional, neix el fressat camí de la presumpta irresponsabilitat personal, del camuflatge de l’adhesió voluntària en el millor dels casos per l’oportunisme més abjecte, i per la comoditat del no voler diferenciar entre moral i llei. Per tant, el projecte dogmàtic, sigui quin sigui, esdevé un covard projecte deshumanitzador de les víctimes, i dels botxins que no per això són innocents de massacrar els veritables innocents.
Solament pot impedir el triomf de qualsevol organització deshumanitzadora l’existència d’intangibles drets i llibertats, i de l’hàbit coratjós de practicar les seves essències amb intensitat i profunditat, així com de respectar-ne els formalismes i rituals imprescindibles per suavitzar-ne, tant la natural agressivitat humana, com per facilitar la superació individual de l’angoixa i la por a la llibertat, la por a un mateix, que sovint acompanya la consciència. Així, l’imperatiu ètic resulta tant del coneixement científic dels mecanismes històrics i sociològics que ens condicionen i de l’aversió a l’horror possible per les organitzacions i sistemes dogmàtics, com de l’evidència que el totalitarisme, amb el bel·licisme que el sosté, aboca la humanitat a la seva extinció.

Avui i aquí, en la globalització capitalista intensiva del principi del segle XXI, viscuda en una nació europea especialment vulnerable per l’agressió secular dels imperis veïns com és la catalana, amb les experiències polítiques i institucionals ofertes pel llarg i persistent projecte emancipador que la destaca, aquest categòric plantejament ètic obliga també a interrogar-nos sobre la deriva dogmàtica del capitalisme postindustrial oligopolístic. Malgrat totes les evidències climàtiques i l’augment de les vulnerabilitats, inclusivament en les nacions del seu centre més desenvolupat en tots els ordres, més enllà dels discursos contraposats, en la pràctica l’actual sistema capitalista es projecta inexorablement com a perdurable, amb la infinita explotació creixent dels recursos naturals i el desenvolupament de la ciència i la tecnologia, tot silenciant o considerant irrellevant el fet que la part més substancial d’aquest desenvolupament està al servei de l’estratègia de l’avidesa del poder i del consegüent control de la població, per evitar la igualtat competitiva entre organitzacions i la revolta organitzada de les nacions davant l’augment de les vulnerabilitats generals.

La coordinació dels oligopolis polítics, financers, industrials i comercials per desprestigiar l’activitat política, és imprescindible per a sostenir la seva lluita per l’hegemonia mundial, i fàcilment poden instaurar nous totalitarismes o facilitar la victòria dels que encara avui persisteixen.

Els oligopolis dels conglomerats polítics, financers, industrials i comercials, no són solament coneixedors de les fal·làcies de tals plantejaments sinó que les conreen coordinadament i se’n serveixen per capitalitzar-se i situar-se -a qualsevol cost social- en posicions estratègicament avantatjoses en la lluita que sostenen entre ells per l’hegemonia global. Cert és que aquest dogma s’imposa ara per mitjans no equiparables a les violències de l’autoritarisme tradicional el qual, amb l’excusa de l’estabilitat política, hi ha el perill que es perpetuï per donar continuïtat a estructures estatals històriques que existeixen pel teòricament negat dret de conquesta, però l’avantsala de la violència global i la fallida de drets i llibertats arreu es troba tant en l’afany de sobreviure de les institucions autoritàries heretades, com en la por al repte desestabilitzador de l’actual estadi del capitalisme que el no govern mundial ha d’encarar, i també en la negació subsegüent -en nom de la covarda ciència falsària- de la vulnerabilitat de la vida, intercalada amb la propaganda del pragmatisme relativista i del consumisme embriagador, i la creació opaca, abusiva i corrompuda políticament, de sistemes productius dependents estratègicament dels oligopolis implantats en les necessitats bàsiques dels aliments, les matèries primeres, l’energia, el transport, les comunicacions i les finances.
Un escenari on la competitivitat creixent entre oligopolis politicoeconòmics i els seus particulars dogmatismes que els identifiquen, per l’afebliment dels mecanismes compensadors de la política internacional i la seva colonització per aquests oligopolis gegantins en lluita, pot fàcilment degenerar, de les actuals guerres locals experimentals qualificades cínicament com a danys col·laterals, en una confrontació bèl·lica global per obtenir la supremacia dogmàtica, política i econòmica mundial incontestable.

Les fites de l’alliberament.

1. No a l’obediència forçosa.
2. Mobilitat no limitada.
3. Accés a informació i coneixements.
4. Accés a recursos financers.
5. Llibertat d’expressió i de debat.
6. Tutela efectiva dels drets.
7. Disminució dels riscos.

En tot cas, el conjunt de totes les definicions possibles ens mostra que la llibertat, sigui personal o col·lectiva, és un compendi de diferents fites vitals.
Primera i bàsica: deslliurar-se de l’obediència forçosa en cas de discrepància.
Segona: no estar condicionat per cap imposició social o política limitadora de la mobilitat, sigui per imposició física o moral.
Tercera: tenir a l’abast els coneixements, la informació i les habilitats indispensables per superar les limitacions naturals i invalidar els mecanismes socials de dependència, i poder així escollir amb suficiència i fonament entre diferents opcions.
Quarta: disposar dels recursos financers indispensables perquè l’elecció d’una opció o una altra no en resulti greument afectada.
Cinquena, com a corol·lari de les anteriors: no estar sotmès a cap restricció sobre el pensament i la seva expressió a fi de poder debatre, i en el seu cas compartir, els projectes a elegir.
La sisena és un pas qualitatiu: pertànyer a una societat on es protegeixi i tuteli de forma efectiva el dret d’associació dels seus membres per afinitats, interessos i projectes que no signifiquin coartar la llibertat i els drets dels altres -siguin ciutadans contemporanis o del futur-, la qual cosa comporta l’existència d’institucions decisòries que no arraconin a ningú ni a cap grup, i estiguin fermament compromeses en la pervivència d’aquesta cultura de la Política Solvent i dels trets consensuats com identificadors de la comunitat propera de referència.
I, finalment la setena: disminuir al mínim les precaucions i els temors sobre tota classe de calamitats naturals, socials o polítiques.

La violència, la por i el temor tenyeixen totes aquestes finalitats i, tal com les hem exposades, representa un assaig d’ordenació decreixent de la violència i de la por de ser-ne objecte, i un ordre creixent de llibertat, consciència, solidaritat, coneixement i benestar.

Cal una cura atenta per evitar ressentiments derivats de la injustícia.

És, des d’aquesta perspectiva d’ordenació de l’eixamplament i creixement de la llibertat, que cal considerar el projecte d’alliberament com de rang superior als altres que es proposin eliminar o moderar les altres característiques humanes que acompanyen la violència i la por: l’avidesa de poder i la competitivitat (controlades i ordenades per l’existència efectiva de drets i no per l’existència d’un monopoli dictatorial de tots els poders que nega tots els drets individuals en nom d’un fictici i dogmàtic dret col·lectiu superior, com seria la seguretat d’una absència de conflictes desestabilitzadors), i l’odi, que és un sentiment complex que acostuma a ser mutu, sempre reactiu i lligat al ressentiment per la injustícia, a la manca d’empatia i al dolor, i que mereix una reflexió i atenció especial en el curs de tota exposició que es declari al servei d’aquest projecte d’alliberament general, sense distincions ni altres restriccions interessades prèvies.
És per això, per aquesta decidida i irrenunciable opció pels drets i les llibertats, que el projecte de Política Solvent s’ha de defensar emmotllat en la definició d’en Marina: un projecte d’alliberament que brolla del colpit rebuig dels horrors intensos dels totalitarismes, que es proposa impedir-ne la rèplica i expansió des del reconeixement dels valors de la diversitat, per la qual cosa cal una incansable acció cívica col·lectiva diària per mantenir i practicar els drets i les llibertats.
Un projecte que ha de ser valent perquè neix de la por en un escenari d’amenaces bèl·liques i repressives creixents, però que ha de combatre també l’odi i el ressentiment, especialment en les seves causes: la indiferència davant del dolor dels altres, la ignorància, la comoditat, la mandra, la inacció, l’apatia i l’oportunisme individualistes.
Un projecte d’humanitat; per tant, vulnerable a l’acció de les organitzacions que, en nom de la seguretat i d’un futur més o menys angèlic i sempre llunyà, disposin de recursos per imposar el control de la població i el seu enquadrament des dels mecanismes tradicionals irracionals i amb els recursos tecnològics més desenvolupats; a través de l’odi dogmàtic o ideològic i el menyspreu a la diferència i a la dissidència; a través de l’orgull de la jerarquia, de la crueltat i la força per sobre de la raó, i de l’estímul de l’oportunisme individualista còmode, mandrós, apàtic i cívicament inactiu.
Un projecte que, històricament, s’ha demostrat que és tant vulnerable com possible però, en tot cas, imprescindible per lluitar amb eficàcia contra la deshumanització.

El reconeixement social i els seus compromisos.

En aquesta reivindicació cívica diària i constant contra les vulnerabilitats individuals i col·lectives, és fonamental el reconeixement de l’existència de classes socials, de grups d’interessos i d’afinitats, de projectes individuals o compartits que cal compatibilitzar i incorporar en un projecte general consensuat prèviament.

Aquest projecte col·lectiu, però, ha de ser sempre revisable, perquè tota exclusió que no sigui fonamentada en la incompatibilitat amb aquest projecte cívic de drets i llibertats, és incoherent no solament per la negació dels principis polítics solvents, sinó perquè impedeix el debat inclusiu, que n’és l’objectiu, i propicia la vulnerabilitat dels exclosos, amb les seves conseqüències bel·licoroses, tant individuals com socials.

La política és l’activitat humana per la qual el major nombre de projectes individuals i col·lectius es compatibilitzen i incorporen al projecte general.

La por atàvica al reconeixement de la diversitat es comprèn pels mecanismes tradicionals de defensa i de control de la competència, imprescindibles per assegurar la pervivència dels trets identificadors de tota societat culturalment desenvolupada en un territori concret. Així és que els reconeixements que es propugnen pressuposen també un simultani i lleial compromís, dels grups reconeguts i els seus membres, en la continuïtat històrica de la comunitat en la qual es projecten territorialment i cultural.

Aquest doble compromís de reconeixements i lleialtats disminueix les vulnerabilitats respectives, reforça els principis de la Política Solvent, dificulta molt l’aparició de segregacions, de menyspreus i d’odis, i combat amb fets els principis de l’autoritarisme, que apel·la als avantatges de la unitat social obedient sota el seu lideratge per vèncer possibles agressions exteriors o interiors, i que sempre utilitza el temor a la destrucció de la comunitat -la que ocupa o vol ocupar la primacia jeràrquica-, per afirmar-se en la negació de l’existència legítima de grups i classes alienes a aquesta, que així no li poden discutir fàcilment el predomini, el poder i les posicions de privilegi que es deriven del seu monopoli polític.

La convivència precisa del reconeixement de classes socials, grups d’interessos i d’afinitats, de projectes individuals o compartits, i d’un simultani i lleial compromís dels reconeguts en la continuïtat històrica de la comunitat reconeixedora.

Avui, amb la utilització de la tecnologia que ofereixen les ciències en aquest propòsit destructor de la dissidència i la diversitat, l’autoritarisme derivarà vers el totalitarisme deshumanitzador si reïx en el seu control total de l’àmbit públic i dels condicionants socials i personals dels membres de la societat, aïllats i desarmats per l’organització política que ho controla i condiciona tot.

Antoni Gavarró i Ferrer
Santa Coloma per la República (JxCat) setembre del 2022